Tulio Callorda, cap d’Unitat de Salut Mental Comunitària del CST: «Tots som vulnerables davant d’un problema de salut mental»

El dia 10 d’octubre, és el Dia Mundial de la Salut Mental.

Aquesta commemoració, promoguda per la Federació Mundial de la Salut Mental, va néixer l’any 1992 per equiparar la salut mental amb la salut física. El seus objectius són sensibilitzar la societat sobre els trastorns mentals, lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones afectades i impulsar iniciatives que en millorin l’atenció.

En aquest dia hem volgut aprofundir en aquest tema amb el cap d’Unitat de Salut Mental Comunitària del Consorci Sanitari de Terrassa, el doctor Tulio Callorda.

Què pot desencadenar un problema de salut mental? Quins són els col·lectius més afectats?

Tots som vulnerables a tenir un trastorn de salut mental. Tots tenim el risc de patir un problema mental, sigui de la índole que sigui.

Tot allò que afecti a la societat ens afectarà a la salut mental. Penso en col·lectius de persones de baix nivell sociocultural, amb problemes d’accés a la vivenda, amb problemes econòmics, d’atur de llarga evolució, amb persones que tenen cura de malalts… Són condicions que si no es porten amb ajuda poden acabar repercutint en la salut mental.

També existeixen altres factors de risc que poden empitjorar el pronòstic o iniciar el procés de tenir un problema de salut mental com, per exemple, l’ús de drogues. Els tòxics en general són factors de risc pel desenvolupament d’un trastorn mental.

Els problemes de salut mental estan estigmatitzats?

Tot el que envolta a la salut mental sempre està impregnat d’un halo de prejudici. D’estigma.

És interessant parlar d’aquest tema perquè possiblement aquest estigma és el que ha fet que a nivell de la societat no s’hagi avançat en els termes o amb la rapidesa que hagués calgut per donar atenció a tota la població.

L’estigma funciona en molts sentits, l’estigma no és només la persona que des de fora es mira algú que té un problema de salut mental i fa uns judicis de valor i el creu incapaç de fer algunes activitats, com tenir cura dels fills. L’estigma també funciona des de dins, des de la persona que el pateix. L’autoestigma, podríem dir-ne. Quan la pròpia persona no es creu capaç d’emprendre canvis necessaris a la seva vida. Això és el que fa que moltes vegades els problemes de salut mental queden en el secretisme.

L’estigma funciona en tots els estrats de la població. I funciona bidireccionalment. De la gent cap als malalts i a la inversa.

Els metges també podem caure en el parany de l’estigma. Hi ha estudis que diuen que els pacients amb malalties mentals no són del tot ben atesos.

El conjunt dels trastorns mentals són la causa més freqüent de malaltia a Europa, essent responsables del 20% de la càrrega total de malaltia. Com poden els sistemes de salut pública ajudar a revertir aquesta situació?

Sóc del parer que no es pot tractar la malaltia mental només des del punt de vista sanitari. A nivell sanitari podem fer molta feina, descobrir moltes coses, podem ajudar el malalt de forma multiprofessional però aquesta tasca ha d’anar acompanyada de mesures socials per alleujar el patiment i millorar la vida de la gent.

Els sistemes de salut pública poden crear xarxes, diferents dispositius d’atenció a diferents nivells (hospitalari o comunitari, per afavorir la recuperació del malalt) però també és la societat qui ha d’entomar la responsabilitat de millorar la integració de les persones amb problemes de salut mental en el seu esdevenir habitual.

Si volem recuperar una persona amb un trastorn mental no n’hi ha prou amb treure els símptomes principals de la malaltia. Hem de ser capaços que aquesta persona tingui una base saludable. Que tingui accés a la vivenda, que pugui pagar les factures, que pugui tenir accés a feines protegides… Que pugui fer el mateix que qualsevol altre ciutadà sense malaltia mental. Aquesta és la vertadera possibilitat que té la societat de guarir a la gent, la integració.

Creus que se’ls atorga un valor diferent a d’altres malalties?

Absolutament. Això connecta amb l’estigma. Les queixes d’un pacient psiquiàtric moltes vegades són menystingudes. O no prioritzades de la mateixa manera que un altre pacient sense trastorn psiquiàtric. Hi ha estudis científics que demostren que l’accés a la salut general (no a la mental) de pacients que tenen malalties psiquiàtriques sovint es veu demorada. I l’atenció dels símptomes sovint triguen més en tenir atenció mèdica.

També hi ha estudis que demostren que tenen taxes de mortalitat més elevades en serveis d’urgències perquè no es fa prou cas dels símptomes que presenten.

La salut mental en general sovint rep menys ajuts en salut pública. No està al nivell de recerca d’altres disciplines pioneres com les demències o els problemes cardiovasculars. Sovint la xarxa pública de salut no ha fet la inversió en salut mental històricament que si que ha fet per d’altres malalties que poden ser igual o menys prevalents que els problemes de salut mental i que poden tenir menys mortalitat associada que els problemes de salut mental.

La Covid ha canviat el panorama de la salut mental a casa nostra? De ben segur que l’aïllament imposat pel confinament, la pèrdua de persones estimades, l’estrès de les dificultats econòmiques i la incertesa sobre el futur han generat un increment de les patologies mentals.

Efectivament. La Covid ha tingut un doble efecte pel que respecta a la salut mental.

Les variables psicosocials que s’han maximitzat amb la Covid (persones estimades que moren, incertesa econòmica i laboral…) són importants però hi ha una altra variable a tenir en compte, la de donar visibilitat als problemes de salut mental.

Tots som vulnerables davant d’un problema de salut mental, no hi ha persones immunes. I la  Covid ho ha posat de manifest. Com que ha afectat a tothom, sense distincions, tothom ha pogut empatitzar i adonar-se de com de necessàries són les relacions humanes o l’estabilitat. Ha fet aflorar, en part, els problemes de salut mental (s’han fet més freqüents) i, per l’altra, ha augmentat la prevalença d’alguns trastorns no severs però si de patiment emocional, que ha tingut una repercussió en les estadístiques.

Els dispositius d’urgències han multiplicat les visites diàries i als centres de salut mental hem rebut aproximadament un 50% més de peticions d’atenció ràpida per codi risc suïcida. Això és molt significatiu.