Avui és el Dia Mundial contra el càncer, que és la segona causa de mort al món.

Hem parlat d’aquesta malaltia amb la Dra. Remei Blanco, Cap del Servei d’Oncologia Mèdica del Consorci Sanitari de Terrassa

L’objectiu d’aquesta celebració, promoguda per la Unió Internacional Contra el Càncer (UICC) amb el suport de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), és sensibilitzar la població mundial sobre el càncer, amb una incidència especial en l’àmbit de la prevenció.

Enguany, amb el lema “Per unes cures més justes”, la campanya pretén conscienciar de la manca d’equitat en l’accés a l’atenció oncològica arreu del món. Malgrat que en els darrers anys s’han produït molts avenços en els àmbits de la prevenció, el diagnòstic i el tractament del càncer, moltes de les persones afectades tenen dificultats per rebre una atenció adequada, en funció de factors com el lloc de residència i la renda.

Cal, per tant, lluitar contra aquestes desigualtats i aconseguir que totes les persones puguin fer front a la malaltia en les mateixes condicions.

. Cada any moren uns 10 milions de persones a causa del càncer. És la segona causa de mort al món. Quines són les causes de tanta incidència?

Les causes són diverses. En primer lloc, el càncer és una malaltia més prevalent en la gent gran, i cada vegada hi ha més gent gran a la nostra societat. Justament el 2 de febrer se celebra al nostre centre una Jornada per debatre com s’ha de desenvolupar l’Oncogeriatria a la nostra pràctica diària.

D’altra banda hi ha els programes de cribratge, que fan que es detectin més tumors en fases inicials.Això augmenta la probabilitat de supervivència però, òbviament, també augmenta el volum de les consultes. No sabem si alguns d’aquests casos detectats en fase precoç mai no haurien arribat a donar símptomes abans de la mort de la persona per altres causes. Aquest és un dels handicaps dels programes de cribratge.

En tercer lloc els avenços en el tractament del càncer estan fent que les persones afectades visquin més temps, més anys.  Això fa que hi hagi un augment en la prevalença de la malaltia.

I, finalment, no hi ha dubte que la forma de vida actual, el sedentarisme, determinats entorns laborals, el tabaquisme i els mals hàbits alimentaris tenen una responsabilitat clara en l’augment de la incidència de càncer que estem observant.

. Quins càncers són els més freqüents a Espanya? Hi ha diferències entre homes i dones?

Hi ha diferències, si. En els homes els càncers més freqüents són el de pròstata, el de pulmó i el de còlon. I en les dones el més freqüent és el càncer de mama, seguit del càncer de còlon i el càncer de pulmó.

Però cal tenir en compte que més incidència no vol dir més mortalitat. Per exemple, en els homes el càncer de pròstata és el més freqüent, però la mortalitat més gran encara ve del càncer de pulmó. En canvi, en les dones, la mortalitat més gran ve pel càncer de mama,  tot i que estem veient que la mortalitat per càncer de pulmó va augmentant perillosament i se li acosta. Als Estats Units ja moren més dones per càncer de pulmó que per càncer de mama.

. Podem donar alguns consells per minimitzar la probabilitat de patir un càncer? Segons hem llegit un terç dels càncers comuns es pot evitar.

Si, es podrien evitar millorant els estils de vida, evitant el tabaquisme, fent més exercici i cuidant l’alimentació: evitar els precuinats, incrementar la ingesta de fibra vegetal, etc.

Pels càncers més freqüents seguir els programes de cribatge indicats per l’atenció primària (de càncer de mama i de càncer de colon) i eliminar el tabac de la nostra societat serien uns factors amb un gran impacte en disminuir la mortalitat per càncer. 

I no oblidem l’impacte que han demostrat alguns programes de vacunació, com ara la vacuna contra el virus del papil·loma en la prevenció del càncer de cèrvix uterí, del càncer de cavitat oral i del càncer de canal anal.

. Hi ha símptomes que ens puguin avisar d’un possible càncer? Parlem de bonys estranys, hemorràgies, pèrdua de pes…

Tradicionalment s’ha dit que qualsevol símptoma estrany que persisteixi en el temps, un o dos mesos, hauria de ser motiu de consulta per descartar una causa orgànica. Crec que aquest consell és correcte. Evidentment, si a més hi ha un deteriorament de l’estat general o una pèrdua de pes cridanera, les probabilitats de tenir un diagnòstic de malaltia neoplàsica augmenten.

Però cal fer servir el sentit comú. No cal caure en la hipocondria ni en el passotisme. Quan a algú li fa mal l’esquena, el més freqüent continua sent que tingui artrosi. Quan algú perd pes de manera injustificada, pot ser per diabetis o hipertiroïdisme o altres malalties no oncològiques. Però també cal diagnosticar-les!

El més preocupant és que hi ha persones que es passen mesos trobant-se malament, pensant que tenen alguna cosa greu, però no consulten per por del que es puguin trobar.

Crec que és molt important l’educació sanitària ja a les escoles. Cal ensenyar bons hàbits de vida als nostres infants i adolescents, informar de forma realista sobre les conseqüències del tabaquisme i altres addiccions, i ensenyar-los com i quan cal consultar els professionals sanitaris.

. Enguany el lema de la campanya és ‘Per unes cures més justes’, que pretén conscienciar de la manca d’equitat en l’accés a l’atenció oncològica arreu del món. Malgrat que en els darrers anys s’han produït molts avenços en els àmbits de la prevenció, el diagnòstic i el tractament del càncer, moltes de les persones afectades tenen dificultats per rebre una atenció adequada. Com es podria revertir, aquesta situació?

Aquesta és una pregunta molt complexa. Si parlem a nivell global, partim ja d’unes diferències socioeconòmiques brutals entre els països anomenats “desenvolupats” i el tercer món. Això es tradueix, òbviament, en grans diferències en l’accés a la sanitat. Però crec que la teva pregunta es refereix més a les diferències que hi ha al nostre entorn. I és cert que existeixen. No em refereixo a les diferències en el tractament que reben les persones que poden accedir a la sanitat privada i les que es tracten a la sanitat pública. És cert que els temps d’espera poden ser una mica més llargs a la sanitat pública, però m’atreveixo a dir que l’accés als fàrmacs i el maneig global de les malalties oncològiques han estat les últimes dècades millors a la sanitat pública que a la privada. I encara ens mantenim en aquesta situació, tot i el deteriorament que està patint la sanitat pública i de la manca de recursos que patim de forma crònica. De tota manera, crec que segueix existint una consciència de prioritat per a les malalties oncològiques, que fa que els temps es mantinguin dins de límits raonables.

Al meu entendre el més preocupant al nostre entorn és el retard per poder administrar els tractaments més nous i eficaços als nostres pacients. Podem arribar a tenir un retard d’un o dos anys respecte de la resta d’Europa. Caldria una política sanitària molt més resolutiva en aquest sentit. A més, hi ha una gran disparitat pel que fa a l’accés a fàrmacs entre diferents comunitats autònomes. Sens dubte, aquí sí que hi han grans greuges comparatius, i crec que és molt important que la societat estigui informada de que això està passant.