Cada 5 de novembre, des del 2014, es commemora el Dia Internacional de les Persones Cuidadores. Aquest dia serveix per reconèixer aquelles persones, que ja sigui de manera professional o com a suport familiar, es dediquen a tenir cura de persones en situació de dependència personal (per motius d’edat, malaltia o situació de discapacitat) per satisfer les necessitats bàsiques i contribuir a la millora de la seva qualitat de vida.
Per celebrar el Dia Internacional de les Persones Cuidadores durant aquesta setmana han tingut lloc diferents tallers conjunts amb malalts i cuidadors a l’Hospital de Dia Sant Llàtzer, per treballar l’estimulació cognitiva, la creativitat i la psicomotricitat. La setmana passada es van dur a terme diferents tallers informatius a l’Hospital de Dia Sant Jordi
Glòria Chico, psicòloga i coordinadora del Servei de Valoració de Dependències i Discapacitat de l’Hospital Sant Llàtzer, ens explica que un alt percentatge de les persones cuidadores «són familiars de primer grau (cònjuge, fills) amb una tendència al perfil femení. També existeix un percentatge més reduït de personal contractat de manera privada o d’atenció de persones que formen part d’un programa de voluntariat»
Les tasques que duen a terme aquests/es cuidadors/es estan centrades en «les necessitats de cada persona, com l’acompanyament en les activitats bàsiques i instrumentals de la vida diària (control i/o administració del tractament farmacològic, preparació d’aliments, cura de la higiene personal, preparació d’àpats, acompanyament i seguiment de les visites mèdiques…). Cal dir que el cuidador/a també ofereix un gran suport psicosocial»
La Montse, esposa i cuidadora d’en Josep, un usuari de l’Hospital de Dia Sant Llàtzer, ens relata que el seu marit té demència i problemes d’ossos des de fa uns set anys. Ella ens diu que abans «feia de tot, estava molt fora de casa però ara no marxo més d’una hora per no deixar-lo sol. Les pors són meves, ell està tranquil i es queda veient la tele, però jo no estic tranquil·la deixant-lo tot sol.» Tot i que tenen el fill i la jove a tocar de casa, la Montse confessa que li costa molt demanar ajuda. «Em costa delegar.» Tot i això, dona gràcies pel fet d’estar envoltada de gent que miren pel Joan i el cuiden.
La Montse, amb els anys, va adonant-se del deteriorament del seu marit, tot i que «tendeixes a recordar-lo com era abans i t’enfades quan es posa tossut o no fa allò que li dius que faci. «He d’aprendre a saber que no està bé i adaptar-me», afirma.
La Montse, amb llàgrimes als ulls, conclou que és pitjor el neguit que res més. «Físicament anem fent, el que duc pitjor és el tema emocional». I és precisament per apaivagar aquest neguit que, de tant en tant, rep la visita d’un psicòleg de família. «Parlar amb ell em dona ànims, em desfogo.»
Subscriu-te a la nostra newsletter